El joc ha sigut definit per molts autors i podem definir-lo a grans trets com una activitat necessària per als éssers humans tenint suma importància en l’esfera social, ja que permet assajar certes conductes socials; sent, al seu temps, una ferramenta útil per adquirir i desenvolupar capacitats intel·lectuals, motores i afectives. Tot això es deu realitzar de forma gustosa i amb el temps i espai necessaris.
Diferents autors afegeixen diversos matisos a la definició de joc. En Olivera, J. (2006) veiem la postura de J.M. Cagigal respecte al joc “acció lliure, espontànea, desinteressada i intrascendent, que, eixint-se de la vida habitual, s’efectua en una limitació temporal i espacial conforme a determinades regles, establides o improvisades, on el seu element informatiu és la tensió”. Altres autors que destacarem seran Huizinga, J. (1938), qui diu que “el joc és una acció o ocupació lliure, que es desenvolupa dins d’uns límits temporals i espacials determinats, segons regles absolutament obligatòries, encara que acceptades, acció que té fi en si mateixa i va acompanyada d’un sentiment de tensió i alegria i de la consciència de ser d’altre mode que en la vida quotidiana”. I Gutton (1982) en Rodríguez, M. (2010) que afirma que “el joc és una forma privilegiada d’expressió infantil”.
Podem també destacar, tornant a que sempre s’ha jugat, a dos pensadors clàssics, Plató i Aristòtil, en Espejo, P. (2008), pensadors que al seu temps (segles V i IV a.C) ja donaven gran importància a l’aprendre jugant, i animaven als pares per a que donaren als seus fills joguets que els ajudaren a “formar les seues ments” per a activitats futures com adults.
A través del joc els xiquets es comuniquen i expressen els seus desitjos, fantasies, temors i conflictes de forma simbòlica, a més a més que reflexen la seua pròpia percepció del món.
En moltes ocasions, el joc s’ha utilitzat com una ferramenta educativa, ja que és vital per al desenvolupament en la infància. A través del joc, els xiquets desenvolupen les seues capacitats motrius, mentals, afectives i socials. També estimulen els seus sentits, la creativitat i la seua imaginació.
Com diu Benítez, I. (2009) el joc ha demostrat ser una valuosa experiència d’aprenentatge, ja que en l’actualitat s’ha superat en gran mesura la tendència a considerar el joc com una inofensiva “pèrdua de temps” pròpia de la infància. Que el joc influisca en l’aprenentatge dels xiquets ha sigut investigat i demostrat per multitut d’autors que han indagat sobre aquest tema. En Paolicchi, G., González, J., et al (2005) veiem com s’ha comprovat a través de diverses investigacions el benefici del joc en el desenvolupament motor i sensorial infantil i en ell trobem diferents estudis on es demostra aquest fet. D’aquestos estudis destaquem el realitzat per Howen i Phillipsen (1998), que mostra que els xiquets que accedeixen als jocs des dels seus primers anys es mostren menys retraguts en el nivell preescolar i menys agressius.
En Alazrazki, J. (2009) veiem també la postura de Roger Caillois, qui diu que els psicòlegs mostren molt d’interés en el joc perquè la seua pràctica en els xiquets ajuda a elaborar la personalitat del futur adult.
Alguns estudiosos han ressaltat també la seua importància cultural; J. Huizinga (1938) afirma que el joc és l’origen de la cultura, que la cultura humana brota del joc i que en ell es desenvolupa. També diu que la cultura no sorgeix del joc, sinó que es desenvolupa en el joc i com a joc.
En la cultura és on resideixen els jocs tradicionals, jocs que coneixem des de sempre, jocs que han participat d’un procés de transmissió i que han tingut una continuïtat durant un determinat període històric. Jocs que s’han conegut i practicat durant un període de temps considerable. També podem dir que són jocs infantils (abans jocs d’adults) clàssics que es realitzen sense l’ajuda de joguets tecnològicament complexos, sinó amb el propi cos o amb recursos fàcilment disponibles en la natura o entre objectes casolans. Amb l’evolució dels jocs i la seua afluent pràctica s’han fet aquestos materials d’ús comercial, però, repetim que per a poder practicar-los no és necessària la seua compra. (Lavega, P. (2000)).
Els jocs tradicionals tenen la seua importància degut a que són jocs que, com hem dit anteriorment, s’han anat practicant durant molt de temps i s’han anat passant de generacions en generacions, per això és molt important mantindre-los i continuar la seua transmissió a les generacions vinents.
Com veiem en Regina, M. (1999), amb el pas dels anys s’hauran produït algunes diferències en la forma del joc, en el disseny, en la seua utilització o en algun altre aspecte, però l’essència del joc permaneix sempre immutable.
Els jocs tradicionals són un símbol cultural molt important de la terra d’on és, i “aproximant-se al coneixement d’aquestos jocs s’aproximem a la ciència de les tradicions, costums, usos, creences i llegendes d’una regió” (Lavega, P. (1995) en Regina, M. (1999)).
Aquestos jocs tradicionals estan també molt relacionats amb la religió i espiritualitat dels seus pobles, com trobem a Kishimoto (1994) en Regina, M. (1999), “el joc tradicional guarda la producció espiritual d’un poble en cert període històric. Eixa cultura no és oficial, es desenvolupa especialment de forma oral, no queda cristalitzada. Està sempre en transformació, incorporant creacions anònimes de generacions que es van succeïnt”.
Actualment, tots coneixem esports com el futbol, l’atletisme, o el rugby, però el que tal vegada no sapiguem és que aquestos esports actuals tan populars procedeixen de jocs tradicionals. I és què, quan els jocs tradicionals comencen a estendre’s a altres zones augmentant el seu número de participants i interessats en ell, es treballa per a escriure un reglament que regule el joc, per tal de que puguen competir en igualtat de condicions les persones d’una zona amb les d’una altra. És aleshores quan el joc antigament tradicional passa a ser un esport, ja que té unes regles determinades que han de complir tots els participants al jugar. (Lavega, P. (2000)).
